, tot i ser del 2012, hem pensat que és prou interessant per a compartir-lo en el nostre blog, ja que parla de les peculiaritats de les escoles rurals.
CÈLIA ATSET (ARACRIATURES)
“Tinc una vida de conte”. Qui parla no és cap estrella mediàtica, sinó una de les tres mestres de l’escola rural d’Hortsavinyà, situada en ple parc natural del Montnegre, al terme municipal de Tordera. No diu cap mentida: “Surto de casa i passejo pel bosc com la Caputxeta Vermella i quan arribo a l’escola faig de Blancaneus, però en lloc de set nans, tinc set nens”. Només li falta el príncep blau. “Potser serà un guarda forestal”, assenyala irònicament. L’Empar viu en una masia perduda enmig del parc i cada dia camina quinze minuts per arribar a l’escola.Fa tres anys una amiga que portava el seu nen a Hortsavinyà li va dir que hi havia una plaça vacant.Va decidir anar-la a veure. Aleshores era mestra d’anglès a l’escola rural de Santa Oliva, al Baix Penedès. “L’escola es va fer gran amb més de 400 alumnes i va deixar de ser una escola rural”. Cada quaranta-cinc minuts tenia un grup de 30 alumnes: “Així no podia fer una pedagogia personalitzada”. Quan va arribar a Hortsavinyà va emmudir i de sobte va exclamar: “Aquesta escola l’han fet per a mi”. La seva passió per la natura va fer que se n’enamorés a primera vista.Va llogar una masia i un mes més tard va signar un contracte de per vida amb aquell entorn.
Un paisatge que pot gaudir cada tarda perquè l’escola només obre fins a les dues del migdia, ja que quan se’n va el sol no és fàcil conduir per un camí que habitualment està en mal estat. A banda de l’horari i del paisatge, la relació amb els alumnes i les altres dues mestres és el que més la motiva. “Abans t’he dit que hi ha tres mestres, però en realitat som cinc”. L’Empar és converteix en l’Amparo quan ensenya castellà, “una persona més seriosa i que va vestida de negre”, i en l’Ambar, “que és més hippie i sempre porta una faldilla de flors”, quan fa classes d’anglès. En aquest conte el dolent no és el llop. Són les ovelles. L’Empar explica: “Cada cop que en Mohamed s’acosta amb el bestiar, les mestres i els alumnes sortim corrents a fora per espantar-les”. Si no ho fan, grans i menuts s’arrisquen a emportar-se a casa les ofrenes que les ovelles deixen al camp. Especialment els divendres, quan l’Empar dirigeix una sessió de ioga per als dinou alumnes del centre, que tenen entre tres i dotze anys. La professora assegura: “Al principi els costava estar en silenci, però ara es concentren i mediten molt bé”. De fet ja se saben de memòria algun dels mantres més coneguts. Avui han fet un joc en què passaven de tija a flor per acabar sent papallones. A les dues han tornat a ser nens.Era l’hora de plegar.
Reobertura de l’escola
Hortsavinyà va tenir escola fins a la dècada dels setanta, quan la gent que vivia a les masies del voltant va emigrar cap als pobles veïns a la recerca d’una vida més còmoda i amb més possibilitats de prosperar. Trenta anys més tard, dues mares van reivindicar la reobertura de l’escola fent classe a una desena de nens a l’església del poble. Finalment, el departament d’Educació els va donar permís aquell mateix any, el 1999, per fer una escola rural.No és un cas únic. L’escola rural, coneguda popularment com l’escola de les tres p (petita, de poble i pública), està creixent per l’increment de població a les zones rurals. L’Elisenda, la directora, hi va aterrar fa sis anys perquè tenia ganes de “canviar de projecte”. Viu aMalgrat de Mar i triga trenta-cinc minuts a arribar-hi. A més a més, cada any es gasta la paga extra canviant les rodes del cotxe pel mal estat de la pista forestal. Res d’això, però, fa que es replantegi deixar l’escola. Se’n sent orgullosa: “Des de fa uns anys la gent tria l’escola pels seus valors i no pas per la proximitat”.
De fet, dels dinou alumnes només dos viuen en masies del voltant. Que alguns pares es desplacin des de Blanes o des del casc antic de Tordera havent de recórrer desenes de quilòmetres n’és la millor prova. L’Elisenda explica: “La majoria dels pares de l’escola busquen un ensenyament alternatiu i això fa que estiguin molt units”. La directora, que també fa de mestra, remarca: “El treball cooperatiu és la bandera de l’escola perquè l’aprenentatge es basa en el treball en equip”. Tot es fa entre tots per evitar les medalles individuals. I encara que els alumnes estiguin dividits en dos grups, de tres a sis anys i de sis a dotze, les agrupacions són flexibles perquè facin junts la majoria de les activitats. La Marta, l’altra mestra, revela: “D’aquesta manera hem eliminat la competitivitat que abans sí que existia i ara els nens ja no veuen el seu company com un rival, sinó com un ajut”. La Marta assegura: “Els més grans se senten útils ajudant els més petits i assumeixen el rol de ser els responsables del grup”. Una de les alumnes, la Mar, que té 9 anys, afirma: “M’agrada estar amb nens d’altres edats perquè així fem les activitats junts”. La relació que s’estableix entre alumnes i mestres és molt forta. “T’ho expliquen tot”, subratlla l’Empar. “Si tenen un disgust, el sents com a propi”, afegeix la Marta. Les dues asseguren: “Treballar amb nens de diferents edats et dóna més feina, però t’enriqueix”. Les docents admeten: “Els adolescents no estarien a gust en una escola rural perquè necessiten estar amb més gent de la seva edat”. Asseguren, però, que fins ara han estat “comptats” els casos de nens que se sentien sols i tenien ganes de deixar l’escola. De fet, els pares acostumen a apuntar els seus fills a activitats extraescolars per fomentar que es relacionin fora del centre amb altres nens.
Sacrifici compensat
En aquesta escola els avis mai vénen a buscar els seus néts. Si ho fessin, potser reclamarien de manera voluntària la retirada del carnet de conduir. El camí no està per gaires festes. “Posa que l’Ajuntament de Calella el condiciona un cop l’any i el de Tordera, no gaire més”, rebla la Marta, que per venir d’Arenys triga 45 minuts tot i que només hi ha 22 quilòmetres. Aquí els pares no estrenen la paternitat amb una monovolum, sinó amb un 4X4. Menys els debutants, esclar. Com en Daniel, que ha pagat la novatada i fa els nou quilòmetres que separen l’escola de la urbanització de Tordera on viu per portar la seva filla de 3 anys amb un cotxe petit: “El proper curs ja vindrem amb un 4×4”, adverteix. El representant de l’AMPA reconeix: “És un sacrifici econòmic i de temps perquè la meva companya i jo treballem a Tordera”. Deixa clar, però, que paga la pena: “És triar entre una mestra per a 25 alumnes o una per a 7 o 8”. En Daniel sentencia que entre els pares és “indispensable” l’ajuda. El fet que l’escola tanqui al migdia fa que molts pares hagin de fer autèntics malabarismes. Com per exemple que un Seat Panda que puja buit baixi sense opció d’encabir-hi ningú més. La conductora és una mare que s’emporta les criatures dels pares que encara treballen a dinar a casa seva. Sigui com sigui, tant ell com la seva companya no s’ho van pensar dues vegades a l’hora d’apuntar la seva nena de tres anys a l’escola d’Hortsavinyà. “Uns veïns nostres ens en van parlar i de seguida ens va agradar per l’afegit de l’entorn”. Ara, després de tres mesos, afirma: “Es tracta d’una educació ídil·lica: els petits escolten els grans, però els grans també escolten els petits”. El foment de valors com l’“empatia, la companyonia o la responsabilitat” fa que els sacrificis quedin abastament compensats.
Una de les mares veteranes, laMontse, destaca: “No hi ha competitivitat perquè tot es fa en grup i l’educació s’encara a l’alumne, és personalitzada perquè els mestres poden estar molt més per ells”. Una opinió que comparteix l’Oriol, pare de dues nenes de nou i sis anys, que assenyala: “Amb dinou alumnes les classes són particulars”. Aquí els nens no volen ni fer campana. “El dia que no hi van, se m’enfaden”, explica l’Oriol. “Mira el pati que tenen”, respon la Montse assenyalant l’immens camp que envolta l’escola. Els pares parlen amb orgull de l’escola.Amb orgull perquè també se la senten seva. I és que l’escola rural és una petita gran família.
L’escola rural en xifres
.- Actualment n’hi ha 352 a Catalunya integrades en 101 zones escolars rurals (ZER), que coordinen aquestes escoles amb l’objectiu d’optimitzar els recursos humans imaterials.
.- Un total de 13.972 alumnes van anar a una escola rural el curs 2009/2010.
.- Dels 946 municipis de Catalunya, un 37,2% tenen escola rural. Exceptuant el Barcelonès, el Baix Llobregat i la Selva, la resta de comarques disposen d’un centre d’aquestes característiques. El Segrià lidera el rànquing amb una desena d’escoles.
Punts forts i punts febles
El darrer estudi de l’Observatoride l’Educació Rural de Catalunya (Oberc) conclou que l’alumnat de l’escola rural té un bon nivell d’aprenentatge i que les aules multinivell –tots junts– milloren les competències perquè afavoreixen el treball cooperatiu. Que hi hagi pocs alumnes també és sinònim de més èxit en l’adquisició de coneixements perquè l’atenció és individualitzada. La falta d’escoles bressol –un 55% dels municipis de menys de 3.000 habitants no en tenen–, o les dificultats per fer activitats extraescolars perquè hi ha pocs alumnes són els principals punts febles de l’educació rural. Raül Manzano, membre del Secretariat de l’Escola Rural de Catalunya, remarca que la dada més preocupant,però, és que “un 44% dels joves creuen que el seu futur és fora del poble”.
